Estimat diari:
Ahir vaig tornar a passar per davant de la biblioteca, aquella que està a prop d'una xocolateria. Mentre passava per allà no vaig poder evitar dir en veu baixa aquella frase: "Avui fa olor a dissabte..." Recordo que la Marina sempre ho deia, aquells dissabtes per la tarda, quan anàvem tots dos junts a la biblioteca. Trobo tant a faltar els seus somriures tímids mentre llegíem novel·les d'amor en silenci, l'olor dels seus cabells, la seva mirada dolça que em convidava a perdre'm en el mar dels seus ulls...
De totes les històries d'amor que vam llegir, tots els dissabtes, estic completament segur que no hi ha hagut cap com la nostra. Ni el millor poeta o novel·lista podria plasmar en paraules un sentiment tan gran, potser s'hi pot acostar una mica, però no seria suficient.
Quan sortíem del nostre refugi literari solíem anar a aquella xocolateria. A l'hivern sempre ens preníem una tassa de xocolata calenta. Ella sempre la demanava amb nata i moltíssima llet, al contrari que jo. En molts aspectes teníem diferències, tant en preferències com en caràcter, potser era per això que ens compaginàvem a la perfecció.
Érem tan joves, teníem tota la vida pel davant, una vida que ens va passar tan ràpid com un coet durant la nit de Sant Joan, tan ràpid que ni tan sols jo vaig poder tenir temps d'acomiadarme d'ella, de veure la seva mirada brillar per últim cop. Encara que passin els anys, el seu record sempre roman viu dins del meu cor.
Molts dels records de les persones estan associats a un aroma, i sempre que l'olorem, revivim aquells moments que quedaran per sempre al nostre cor. Es així com jo, en sentir l'olor de la xocolata, no puc evitar recordar-la amb un petit somriure dibuixat als llavis, i pensar, un cop més, en aquells dissabtes que vaig passar amb la meva estimada Marina.
Redacción de catalán, Mayo 2009
Miryam
Ahir vaig tornar a passar per davant de la biblioteca, aquella que està a prop d'una xocolateria. Mentre passava per allà no vaig poder evitar dir en veu baixa aquella frase: "Avui fa olor a dissabte..." Recordo que la Marina sempre ho deia, aquells dissabtes per la tarda, quan anàvem tots dos junts a la biblioteca. Trobo tant a faltar els seus somriures tímids mentre llegíem novel·les d'amor en silenci, l'olor dels seus cabells, la seva mirada dolça que em convidava a perdre'm en el mar dels seus ulls...
De totes les històries d'amor que vam llegir, tots els dissabtes, estic completament segur que no hi ha hagut cap com la nostra. Ni el millor poeta o novel·lista podria plasmar en paraules un sentiment tan gran, potser s'hi pot acostar una mica, però no seria suficient.
Quan sortíem del nostre refugi literari solíem anar a aquella xocolateria. A l'hivern sempre ens preníem una tassa de xocolata calenta. Ella sempre la demanava amb nata i moltíssima llet, al contrari que jo. En molts aspectes teníem diferències, tant en preferències com en caràcter, potser era per això que ens compaginàvem a la perfecció.
Érem tan joves, teníem tota la vida pel davant, una vida que ens va passar tan ràpid com un coet durant la nit de Sant Joan, tan ràpid que ni tan sols jo vaig poder tenir temps d'acomiadarme d'ella, de veure la seva mirada brillar per últim cop. Encara que passin els anys, el seu record sempre roman viu dins del meu cor.
Molts dels records de les persones estan associats a un aroma, i sempre que l'olorem, revivim aquells moments que quedaran per sempre al nostre cor. Es així com jo, en sentir l'olor de la xocolata, no puc evitar recordar-la amb un petit somriure dibuixat als llavis, i pensar, un cop més, en aquells dissabtes que vaig passar amb la meva estimada Marina.
Redacción de catalán, Mayo 2009
Miryam
